El camí del diàleg i la gestió extra judicial dels conflictes que inevitablement genera una socie- tat polièdrica i complexa com la nostra, tot just acaba de començar a l’estat espanyol. El seu ús urgent enmig de la greu crisi econòmica que l’epidèmia sanitària Covid19 està provocant, s’està convertint en imprescindible. En l’àmbit mercantil i empresarial, objecte d’aquest article, cal dir amb fermesa que o aturem la progressiva judicialització dels conflictes o quan el tribunal es pro- nunciï no servirà de res perquè el dany serà irreversible.
Segons les darreres estadístiques fetes públiques pel CGPJ, a l’Estat espanyol es van incoar l’any 2019 un total de 12 milions de plets, tot situant-nos en el país nº 23 dels 28 de la UE amb un índex més elevat de casos judicials oberts. A Catalunya aquesta situació no és pas millor, atès que vàrem tancar l’any amb més d’un milió de procediments en tràmit davant dels jutjats. I per a fer front a aquest allau de casos, comptem amb una de les plantilles de jutges més minses de tot Europa, 10,3%/000 habitants, quan la mitjana de la UE és de 14,7, i la de països avançats com Alemanya de 20,1%/000.
Centrant-nos en l’àmbit mercantil, la Memòria publicada pel Tribunal Superior de Justícia de Ca- talunya el proppassat mes de juliol 2020, matisava que els 14 Jutjats Mercantils competents en matèria de concursos d’entitats jurídiques i/o persones físiques empresarials, estaven suportan un augment de la càrrega de treball del 45,52%, en relació comparativa a l’any 2018. És a dir,
2.158 procediments concursals front dels 1.483 de l’any anterior. L’evolució provisional del 1er semestre d’enguany, sitúa aquest augment en un 70,83%, i em temo que el pitjor encara no ha arribat, ateses les mesures sanitàries de tancament temporal de locals de negoci que el Govern de la Generalitat està adoptant per fer front a la pandèmia.
És irrefutable doncs, que la crisi econòmica derivada del COVID19 està afectant de manera molt greu a l’Administració de Justícia, cosa que impedeix pugui complir la seva funció de servei públic a l’hora de protegir els drets de les empreses i persones afectades. El retard mitjà d’un proce- diment mecantil se sitúa actualment en 2 anys durant la fase de 1ª instància i en 1 any en fase d’apel·lació. Els terminis legals previstos en la LEC reformada per la llei 7/2015 són d’un any, i 6 mesos, respectivament. En un àmbit especialment sensible com és el concursal, l’hipotecari i el dels lloguers de locals de negoci, això suposa un desastre per als afectats.
Si comparem aquestes dades amb una altra directament relacionada, és a dir, els conflictes re- solts per mitjà dels mecanismes de resolució alternativa (ADR): mediació, arbitratge i conciliació, comprovarem fins a quin punt anem en la direcció equivocada. Lluny del que succeeix en països com Bèlgica, Holanda o Finlàndia, on els afers que van acabar amb un Acord entre les parts afec- tades arriben a suposar entre el 35 i el 40% dels que acaben als tribunals, a Espanya aquesta xifra no supera el 5%.
Per tal de fer-hi front, el Consell de Cambres de Comerç, Indústria i Navegació de Catalunya va apostar decididament per la mediació amb l’aprovació del Reglament de 26 de març de 2013, nor- mativa que regula el registre de mediadors i el procediment a seguir, tot atorgant la competència de la gestió al Consolat de Mar, un ens amb un prestigi històric indiscutible que ja ha signat el corresponent Conveni de cooperació amb el Departament de Justícia.
El marc legislatiu aplicable l’integra la legislació europea, l’estatal i la catalana que tot seguit resumim.
En l’àmbit internacional, la Llei Model 57/18, de 19 de novembre de 2002, aprovada per la Co- missió de Nacions Unides per a la resolució alternativa de controvèrsies comercials i aplicació del dret mercantil a nivell internacional, gaudeix ja de 17 anys d’existència. Malgrat això, l’Estat espanyol no ha dictat la preceptiva Transposició al dret intern, cosa que en fa inviable la seva aplicació en seu judicial.
Aquesta llei marc, regula explícitament la (sic CCI) Conciliació Comercial Internacional com a mètode idoni per a resoldre els conflictes sorgits en el decurs de les relacions civils i mercantils entre persones jurídiques radicades en estats diferents, quan alguna d’elles no gaudeix de seu social, delegació o sucursal al mateix territori que l’altra part afectada.
Entre els beneficis evidents que recull la pròpia llei, de caràcter no vinculant atesa la seva na- turalesa jurídica de “Recomanació”, està la substitució del litigi judicial amb assignació reglada de les normes de competència territorial. És a dir, no tant sols significa un estalvi de temps i supressió de formalismes procedimentals inútils, sinó que permet que un ens com el Consolat de Mar pugui gestionar la conciliació amistosa en qualsevol lloc del món, sens perjudici d’oferir a les parts la seva seu institucional a Barcelona.
En l’àmbit estatal la Llei de Mediació 5/2012 de 6 de juliol, i la Llei 15/2009 de 22 de juliol en l’àm- bit autonòmic català, recentment reformada per la llei 9/2020 de 31 de juliol, són la normativa vi- gent aplicable. La queixa que cal fer a ambdues iniciatives és que es van limitar a regular l’àmbit del Dret privat, sense atrevir-se a incorporar mesures específiques dels àmbits administratiu i mercantil. En concret, només en l’àmbit del dret de família és avui obligatòria la mediació prèvia a la tramitació del procediment judicial.
Finalment, cal dir que per avançar en aquest àmbit, cal superar dos esculls francament difícils.
• El primer, els despatxos d’advocats estan encara avui dia molt orientats vers al treball davant dels tribunals des d’una perspectiva bàsicament processalista. Pocs es plantegen seriosament que pot ser millor per a la defensa del client arribar a un acord de mediació prèvia al procedi- ment judicial.
• Segon, els jutges i fiscals encara romanen ancorats en una visió reduccionista i corporati- va de la funció d’impartir justícia, oblidant que no té perquè ser una activitat exclusivament jurisdiccional, doncs el concepte d’equitat és anterior i més general.
Si un conflicte és (definició de Carnelluti) una situació jurídicament trascendent derivada de la insatisfacció en la tutela d’un bé que considerem com a propi, qualsevol mecanisme pacífic vincu- lat al diàleg que serveixi per a rescabalar al ciutadà perjudicat per l’atac a aquell bé és vàlid. No cal predeterminar les vies de resolució dels conflictes envers el monopoli estatal d’administrar justicia. En una societat ideal, el millor seria que els propis implicats fossin capaços de trobar la resposta dialogada al conflicte, però si això no és posible, escau ajudar-los a cercar la solució equitativa, sense necessitat d’acudir a la jurisdicció, “última ratio” i no pas la primera. Aquesta és la funció del mediador.
No hem d’oblidar que la decisió imperativa i forçosa adoptada per un tercer, encara que estigui investit d’autoritat legal, sempre és més difícil d’acceptar que la pròpia entesa amb la part con- traria. I si hom acata a desgrat aquella decisió, el més probable es que tant bon pugui la torni a incomplir.
En conclusió, la mediació com a mètode de resolució de conflictes endegada des de les institu- cions camerals de comerç permet quelcom molt difícil d’assolir per un sistema judicial recolzat bàsicament pels principis de legalitat substantiva i processal: treballar el cas de forma individua- litzada en funció de les característiques de les empreses i persones implicades, a l’ensems que proporcionar una solució molt més ràpida i amb menys despeses.
Els comerciants i empresaris tenen dret a que una institució experta i imparcial doni solució equi- tativa als seus problemes, i a que ho faci amb la celeritat que els tribunals de justícia no poden oferir-li. Les Cambres de Comerç i el Consolat de Mar els ofereixen aquesta resposta.
Barcelona, octubre de 2020
Santiago Vidal i Marsal
Jutge i exSenador
